dilluns, 29 de setembre de 2014

Pgm 21: Remigi Palmero












El 19 de setembre de 2009 vam prendre un vermut amb tota una referència de la nostra música popular, en Remigi Palmero.

Durant una hora vam conversar amb aquest músic d'Alginet (Ribera Alta) sobre "Sense comentaris" (La Casa Calba produccions, 2009), un disc que ens arriba després de 14 anys de silenci discogràfic.

En Remigi, en un to distès, ens va parlar dels seus inicis al grup Els Cinc Xics i sobre com es van gestar discos cabdals per al rock valencià com l'"Humitat relativa" (Zafiro, 1979) o el "Provisions" (Xiu Xiu Records, 1987). També ens va fer interessantíssimes reflexions sobre el seu marc de referències musicals, que va de la música de ball de tota la vida a la música franco-italiana, passant per la llatinoamericana.

Per acabar, en Remigi ens va parlar dels seus projectes de futur entre els quals hi ha la possibilitat de tornar a reunir els In Fraganti, el grup que va formar amb Juli Bustamante i en Tico Balanzà a la dècada dels 80.

Descargar mp3

Pgm 40: Franca Masu

L'11 d'agost de 2012 vam prendre un vermut amb la Franca Masu als estudis de Punt 6 Ràdio.

A l'emissió número 40 del programa vam tenir la sort i el plaer de conversar amb aquesta gran veu de la Mediterrània. Una revisió moderna, personal i viable de la tradició musical de L'Alguer que confirma, un cop més, aquell aforisme de Francesc Pujols que citava sovint en Salvador Dalí: "Que no hi ha res més universal que allò que és ultralocal".

Durant 58 minuts vam conversar amb aquesta creadora que té la gran habilitat de saber trobar les aigües subterrànies que connecten les músiques d'arrel. Les seves cançons són selectes destil·lacions de música algueresa, música napolitana o, fins i tot, fado portuguès o tango argentí.

És per aquest motiu que sovint se la compara amb la seva admirada Maria del Mar Bonet o la fadista Dulce Puntes. Però, en la nostra modesta opinió, l'obra de la Franca té una característica que la fa única en el seu context: l'utilització d'una certa metodologia jazzística a l'hora d'elabrorar i arranjar les seves cançons, i, sobretot, en l'ús molt sovint d'improvitzacions vocals en la línia del que en el món del jazz s'anomema Scat. Per aquest motiu, a nosaltres ens agrada dir que la Franca és l'Ella Fitzgerald algueresa i, per extensió, de la cultura catalana.

Durant la conversa vam escoltar cançons de "10 anys" (Aramúsica, 2011), el disc que resumeix en directe tota la seva obra, i vam tenir el privilegi d'escoltar i d'estrenar radiofònicament (!) una cançó del seu proper disc que està previst que s'editi aquest novembre (Gràcies Franca !) .

1a part (40' 44'')

2a part (17' 47'')

Pgm 45: Pere Figueres

El dissabte 26 de juliol de 2014 vam conversar amb en Pere Figueres.

A les vinyes del Rosselló s'hi fa bon vi: vi dolç, garnatxa, moscat, però també bones cançons. Concretament a Pontellà hi ha un vinyater, amant de la poesia, que des de finals dels 60 ha construït una obra de trobador sòlida i de gran coherència i dignitat artística. Una obra estretament lligada, des dels seus incis, a l'univers poètic de Jordi Pere Cerdà (1920-2011) (Premi d'Honor de les Lletres 1995).

Si la Terra Ferma té en Xavier Ribalta com a gran musicador de Poesia, Barcelona als 70 va tenir en Ramon Muntaner, o darrerament formacions com Túrnez & Sesé han tornat a posar en voga especialitzar-se en musicar els nostres grans poetes, la Catalunya Nord té en Pere Figueres.

El desembre passat ha publicat "Ocells" (Terra fonda, 2013), un disc dedicat monogràficament al llibre "Ocells per a Cristòfor" de Cerdà. Una obra de gran bellesa que porta la personalíssima mirada de la Natura del poeta a unes cançons de gran sencillesa però amb molta màgia, i és que els arranjaments que li ha fet el seu guitarrista Gérard Méloux li donen a l'obra un so com de 'música de cambra' tot i que la instrumentació és reduïda (veu, guitarra, bandúrria i llaüt).

Durant l'hora que va durar la conversa també vam dedicar uns minuts a parlar dels altres dos motius pels quals ha estat notícia en Pere darrerament: la reedició dels seus tres primers vinils en un únic cd titulat "Olors de vida" (Discmedi, 2014), i de la seva participació a "Cantem Giné" (Adiu ça va, 2014), l'homenatge col·lectiu que una norentena d'artistes han fet al seu company de generació Joan-Pau Giné (1947-1993).

(Foto: Pere Figueres cantant al Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà el 30 d'agost de 2008)

Pgm 5: Miquel Gil

El 2 d'agost de 2008 vam convidar en Miquel Gil a prendre un vermut. Durant 60 minuts vam repassar tota l'obra del músic de Catarroja, des de la seva etapa a Al Tall fins a l'actualitat. Principalment, però, vam aprofitar la trobada per parlar de cant tradicional valencià, la principal font musical de la qual beu l'obra del Miquel i que, en els darrers anys, aquest músic està renovant tan intel·ligentment. Amb en Miquel vam acabar reflexionant sobre la necessitat que tenim de renovar les nostres músiques a partir de la deconstrucció dels nostres codis tradicionals.

En el transcurs del programa es van poder escoltar peces dels seus tres darrers discos ('Eixos', 'Katà' i 'Orgànic') i dels cantants de cant tradicional valencià Pep Gimeno 'El Botifarra' i Josep Aparici 'Apa'.

Foto: Miquel Gil i Manel Gausachs conversant una vegada es van acabar les olives i les patates.

Ir a descargar

Pgm 49: Jordi Bianciotto, crític musical

El dissabte 30 d'agost de 2014 vam conversar amb el crític musical Jordi Bianciotto sobre tota una patum de la 'Història del Rock'.

I és que en Jordi Bianciotto -que coneixem pels seus articles a El Periódico, Rock de Lux, Time Out, Enderrock i Nació Digital- ha publicat darrerament "Deep Purple, la saga" (Quarentena Ediciones, 2013), una interessant biografia sobre aquesta influent banda britànica de rock dur. El llibre destaca per la gran quantitat d'informació que aporta sobre la banda i totes les seves remificacions (Rainbow, Whitesnake, Gillan,...), però sobretot perquè reflexiona sobre com s'escriuen els relats periodístics del Rock; és a dir, per què determinades bandes que van tenir molt prestigi en un determinat moment passen a tenir 'mala premsa'. Aquest segon aspecte és el que fa que aquesta biografia resulti molt interessant, fins i tot (!), per a algú que no li agradi la música d'aquest 'dinosaure' dels 70.

I, aprofitant que teníem l'oportunitat de parlar amb una de les veus més escoltades i influents del periodisme musical d'aquest país, també li vam preguntar sobre com veia el futur del periodisme musical a la premsa 'de paper' i a la digital.

(Foto: Jordi Bianciotto fullejant la seva biografia sobre els Deep Purple)